El dia que medicina natural i medicina convencional vagin agafades de bracet perquè han estat capaces de despullar-se de l’ego i complementar els seus coneixements, serà el dia en què podrem parlar de curació en el sentit més ampli de la paraula, llavors la medicina se sentirà complerta.
Mai hem d’oblidar que per un malalt, la salut, és el seu be més preuat.
Quan estem discernint entre medicina natural i medicina convencional el primer que hem de pensar és que on no arriba una, arriba l’altre. No podem enfrontar-les i decidir quina és millor ni quina està més ben preparada per a tractar el malalt. La visió que té l’una i l’altre és completament diferent, la percepció de la salut i la malaltia, la manera de percebre a l’ésser humà, la manera de tractar al pacient… sembla que hagin tingut diferents mares, perquè el que han après els metges i els naturòpates disten en la seva concepció més primera. Això no vol dir que els coneixements de l’una i l’altre no siguin valuosíssims i que la unió d’aquests no sigui capaç de crear un front més poderós davant la malaltia.
Per qualsevol malaltia, una o l’altre té recursos per afrontar-la. Quan estem parlant de malalties agudes, la medicina convencional té un arsenal de fàrmacs, precises proves de diagnòstic, un important avenç en la cirurgia… que li dona una gran capacitat de combatre qualsevol desordre. Quan la malaltia esdevé crònica o degenerativa, aquí és on les dues medicines s’han de complementar.
La medicina natural observarà al pacient com un tot, buscarà l’origen del desordre i tindrà en compte les emocions que hi poden haver implicades; llavors, farà un tractament holístic (holístic vol dir que en el tractament es té en compte al cos com una unitat indivisible), amb el qual intentarà donar força al cos i als seus mecanismes de curació perquè sigui aquest mateix qui torni cap a l’equilibri tot sol: desintoxicarà l’organisme, donarà força a la seva immunitat i sobretot buscarà la causa última d’aquell desordre per tallar al símptoma des de l’arrel.
La medicina natural necessita el seu temps, la seva actuació és lenta perquè el cos té els seus ritmes i aquests no els podem accelerar, per això és necessària la medicina convencional.
La medicina convencional, davant d’una malaltia crònica-degenerativa, la seva actuació és suprimir el símptoma el més ràpid possible sense tenir en compte la causa.
Per tant causa i símptoma son tractats per les diferents branques. Tant imprescindible és tractar al símptoma com la causa, perquè sinó aquell desordre quedarà eternament crònic.
El pacient
Una diferencia molt important entre una inclinació i l’altre és la manera de percebre al pacient. Quan una persona va al metge, es converteix en un subjecte passiu de la consulta, el metge dicta i cura, i el pacient col·labora i és curat.
Quan el mateix malalt va al naturòpata, la seva actitud ha de ser activa, el pacient es cura a sí mateix i el naturòpata col·labora. El professional l’hi donarà unes pautes per desintoxicar, per nodrir, per augmentar la immunitat (la baixa immunitat està en la base de la gran majoria de les malalties) i per combatre el mal. El pacient quan arribi a casa ho haurà de fer (un malalt amb una actitud passiva difícilment tindrà èxit en una consulta de medicina natural).
Les emocions
La medicina natural mai percep al ser humà com una unitat física deslligada de la psique. En qualsevol desordre les emocions sempre hi son presents.
Així doncs, per tractar la malaltia, a més de tractar el cos, haurem de capbussar-nos en el nostre mar emocional per entendre què hi ha darrera d’aquell símptoma i posar-hi ordre. Així, la curació s’integrarà des de tots els aspectes de la persona.
La saviesa està en cada una de les parts i totes les percepcions tenen el seu valor. Quan el malalt s’implica amb el seu dolor i té la intenció d’arribar fins a ell per saber l’últim perquè, ha de picar totes les portes, perquè a la fi, trobarà aquella que l’ajudarà a descobrir el que necessita saber per curar-se.
