Quan reflexiones sobre la mort, t’adones que quan una persona és capaç de morir de manera conscient i serena, aquest pas es converteix en un trànsit tant íntim i revelador que la prosa esdevé poesia.
Carta: Només hi ha un vel entre tu i jo, un vel que jo puc veure-hi a través d’ell i tu no. Un dia, quan estava molt malalt i en estat de coma el vaig traspassar, la llum que hi havia em va captivar, doncs vaig sentir que el meu lloc ja era aquell, va ser llavors quan vaig decidir no tornar i abandonar el meu vestit malalt. Un vestit mortal i temporal que m’ha servit per manifestar la meva ànima immortal i eterna en aquest procés d’aprenentatge que en diem vida.
En aquest trànsit he descobert que mort i naixement és exactament el mateix, el traspàs a un altre estat de consciencia, a un altre nivell de vibració. La meva existència no s’ha acabat, senzillament he nascut a una altra dimensió, dimensions que estan separades per fins vels que es van elevant com una escala lluminosa que arriba a casa.
Sàpigues que sempre existiré, doncs la mort no és res més que un misteri de la vida, un pas on es dissolen els vels que no ens deixen veure més enllà de la matèria i de la seva vasta manifestació, vels que ens mantenen cecs davant del sublim festival de llum i color que es manifesta en l’etern, allà on la mort ja no existeix.
No se si t’has fixat mai, però un ancià quan mor (si la seva mort és natural) en la seva cara es reflexa una estranya serenor, aquest reflex no és res més que el subtil somriure que l’envaeix per dins, perquè el moribund en el seu estat, ja comença a entreveure la gran bellesa de la manifestació del món que l’espera.
Tu plores, però jo ja no ploro perquè he obert els ulls i m’he adonat que la mort no és res més que una transmutació, el meu ser s’ha desvestit de matèria i s’ha quedat despullat i lleuger. Ja no conec el sofriment ni el dolor, ara el que conec és que la meva vida no era res més que una il·lusió de l’esperit, una vasta vibració que empenyia instintivament per elevar-se.
Et penses que no ens retrobarem, però no ploris ni estiguis trista perquè tu i jo no ens hem perdut, sempre més habitaré amb tu i en tu, perquè encara que no ho sabem formem part d’una gran trama en la qual tot està en tot, el meu cor i el teu sempre estaran junts perquè tu i jo som exactament el mateix, petites espurnes del majestuós esperit que ens sustenta i ens atrau cap al seu centre. Abans per veure’m havies d’obrir els ulls, ara senzillament els has de tancar, doncs ara soc dins.
La vida és bonica i és un gran regal, també és una oportunitat valuosíssima per a descobrir la nostra ànima, perquè en la vida és on experimentem, sentim, aprenem i ens perfeccionem. La mort no és res més que la culminació d’aquesta estada temporal en el mar de l’experiència, una estada que s’anirà repetint fins a poder vèncer la dualitat i experimentar l’absolut. És aquí on ets tu on l’ànima de les persones s’envelleix i es converteix en sàvia, tant sàvia que a la fi acaba convertint-se en digne de fondre’s en la sagrada llum diàfana per sempre més. Per tant, és molt més trist no aprofitar el gran do que ens ofereix la vida que no haver de tornar cap al lloc d’on hem vingut, perquè el grandíssim aprenentatge que la vida ens brinda també ens ensenya a morir, doncs l’experiència de morir també és necessària per arribar a descobrir i a comprendre qui som.
