El dia que estudiava anatomia i fisiologia vaig pensar que el cos humà és una autèntica obra d’art. És impressionant la perfecció amb la qual està dissenyat i funciona, i el que veiem és només una part, la complexitat del cos es perllonga cap a estructures que la nostra visió limitada no pot percebre, totes elles dissenyades amb la mateixa perfecció.
Aquestes estructures invisibles estan impregnades en el cos i quan s’hi produeix algun desordre o desequilibri, sempre s’acaba manifestant en el pla físic, o sigui, en el cos.
Quasi tot està en l’inconscient. La consciència és el mar però la inconsciència és l’oceà, aquesta massa amorfa amb un flux constant que governa les nostres vides i a on nosaltres ens costa tant d’accedir-hi. Només despunta cap al conscient a través de pensaments, emocions o somnis estranys que la gran majoria de les vegades no arribem a entendre. Aquesta inconsciència grava tota la nostra experiència i la gran majoria de les vegades és la que provoca les coses bones i dolentes que passen a la nostra vida i la que regeix el nostre comportament.
Es filtra cap al conscient a través de subtileses o manifestacions del seu llenguatge que nosaltres hem d’aprendre a interpretar. Moltes vegades es manifesta a través del cos, dels pensaments i de les emocions, del que intuïm, ens revela el seu missatge a través de mals o plaers que sentim, a través de sensacions que no sabem perquè les tenim però les sentim amb força, ens fa bategar el cor i sentir ansietat quan hi ha alguna cosa a la nostra vida que no funciona i ens fa sentir plens d’energia quan tot està en ordre.
Aquesta inconsciència al principi és subtil, i amb les seves subtileses ens intenta fer prendre consciència del que volem en realitat, però vivim en un món tan racional, on la raó predomina sobre l’instint i la intuïció, que hem perdut la capacitat de sentir-les com un missatge important per a la nostra vida i no el tenim en compte perquè no hi sabem trobar el significat.
Llavors, l’inconscient intenta fer-nos prendre consciència dels seus missatges de manera no tan subtil, i aquí és quan comença a manifestar-se en la funció del nostre cos o de la nostra ment. Aparentment sembla que d’aquesta manera sí que l’hi farem cas, però no, encara no podem entendre que hi ha alguna cosa en el nostre cos que no funciona i és precisament perquè una part de nosaltres vol canviar alguna cosa. No entenem perquè tenim algun òrgan que se’ns ha debilitat o congestionat, no entenem perquè la nostra immunitat està fluixa i ens posem malalts amb freqüència, no entenem perquè sentim ansietat, angoixa, tristesa, depressió, no entenem res, no entenem l’origen d’aquestes manifestacions. I això va a més.
L’arquitectura de la malaltia, de la manera que comença i cap a on evoluciona, és tant personal que això ens fa pensar que la malaltia no és independent del cos, que ara hi és i ara no hi és, la malaltia és un estat. Quan la persona està malalta, tot el cos, ment i esperit està malalt. Encara que la manifestació física només es produeixi en una de les parts, el cos és un, i tot està lligat. Si una sola cèl·lula del nostre cos pateix, totes les altres se n’assabenten perquè tot està íntimament relacionat a través de les estructures visibles i invisibles.
El disseny de la malaltia té molt a veure amb l’estat de salut del cos, l’edat, l’estil de vida i l’actitud de la persona davant la vida. Però el que fa que la patologia es desenvolupi en un òrgan o en un altre i el grau de desenvolupament, és la inconsciència qui ho provoca, depenent del contingut del missatge que empeny cap al conscient.
La gènesi de la salut consisteix en trencar amb el que ens congestiona la vida i el cos. La guia del nostre cor és vital, i només podem saber si estem en el nostre lloc en el món si sentim pau a dins, la pau proporciona alegria i l’alegria ens fa sentir plaer, i aquesta pau, alegria i plaer és el millor nutrient per augmentar les defenses del nostre cos, enfortir-lo i així qualsevol desequilibri transmutarà en equilibri, perquè el nostre cos, quan té força física i emocional té la infinita capacitat de generar salut.
La vida és com una carrera d’obstacles i la malaltia no és res més que un obstacle més. Comprenem, doncs, la manera de superar aquest obstacle, i la salut sempre ens sustentarà.
