L’ésser humà viu en la vasta dimensió física, una dimensió que moltes cultures anomenen el mar de l’experiència, doncs experimentar és l’únic que fem des del moment en que naixem fins el precís moment en que morim. I experimentem per a aprendre, perquè aprenent les persones creixem, madurem i esdevenim sàvies.
Aquesta vasta dimensió física està regnada per lleis universals que, amb absolut silenci, governen els nostres camins.
El karma és una d’aquestes lleis. Una llei universal que s’imposa, amb gran autoritat, a la nostra vida. I s’imposa, perquè invisiblement integrada, sempre crea una resposta a qualsevol acció que nosaltres emetem.
L’ésser humà per poder aprendre de l’experiència l’ha de integrar a tots nivells, i això significa que sempre l’ha de viure i sentir des de totes les seves perspectives, des del paper de l’executor i també des del paper de la víctima. No podem integrar mai una experiència de forma completa fins que no haguem experimentat tots els sentiments que hi ha implicats en ella.
La llei kàrmica s’encarrega d’aquest compliment, perquè és aquesta autoritària llei la que provoca que quan nosaltres emetem alguna acció, aquesta mateixa pauta deixa una escletxa oberta en el nostre ésser perquè allò mateix que fem, un altre dia, ho podrem sentir també des del paper de la víctima. L’experiència que nosaltres hem decidit viure, el karma ens obligarà a culminar-la, i serà a través d’aquesta escletxa que experimentarem també, a través d’algun succés futur, el que nosaltres hem fet.
En altres paraules, si nosaltres perjudiquem a alguna persona, aquest acte, a causa de la llei kàrmica, deixa un buit pendent en el nostre ésser perquè alguna persona ens perjudiqui a nosaltres, llavors, quan haurem perjudicat i haurem estat perjudicats, haurem culminat l’experiència del perjudici, l’experiència que nosaltres un dia vàrem decidir viure.
La llei kàrmica existeix perquè si no culminem l’experiència, el ple aprenentatge no és possible. I si no hi ha ple aprenentatge, no hi ha creixement. I el creixement i la madurès son necessaris per arribar a descobrir qui som en realitat, perquè aquest descobriment és el més íntim desig de l’ésser humà.
Així doncs, el deute kàrmic no és res més que la necessitat espiritual de rebre el que nosaltres hem emès per poder culminar l’experiència i integrar-la per sempre més en el nostre bagatge. Experiències, que si som capaços de transcendir, ens aportaran el gran tresor de la saviesa.
Aquesta autoritària llei ens hauria de fer creure i convèncer que les persones sempre hem d’actuar amb amor, perquè l’amor no tant sols ens eleva sinó que sempre aportarà coses constructives a la nostra vida. L’amor ens aportarà plenitud, perquè son només els actes d’amor els que obren escletxes d’abundància, creixement i consciència plena.
Així doncs, siguem bons, siguem eternament bons perquè només d’aquesta manera aconseguirem que la llei kàrmica no ens afecti negativament. Si cada vegada que actuem, només ho fem motivats per l’amor, serem capaços d’eradicar el karma del nostre ésser i podrem alliberar-nos d’aquesta gran cadena que ens manté cegament lligats a la condició d’eterns aprenents.
La llei kàrmica respon plenament a la vella dita “tothom recull el que sembra”.
