Un dia vaig llegir en un llibre: ‘Només Déu i jo podem saber el que passa dins el meu cor…’
Quan ho vaig haver llegit, recordo que vaig pensar: Quina frase tant sàvia i quina veritat tant absoluta!
Déu es rebel·la a través del nostre cor.
El cor d’una persona és sagrat, íntim i absolutament revelador. Les altres persones no hi poden accedir ni en el més visionari dels somnis. Ningú pot entrar al cor d’una altra persona i comprendre plenament què hi guarda. Això significa doncs, que el respecte vers els sentiments dels altres també esdevé sagrat. Les decisions dels altres, per molt estranyes i caòtiques que semblin, sempre estan empeses per els dictats d’aquest majestuós centre, un centre que ens mana sense deixar-nos triar. El cor és la guia més perfecte, i només les persones que el tenen, com la més íntima de les seves aliances saben, amb tota seguretat, que estan prenent les decisions correctes.
El cor guarda els sentiments més profunds i autèntics, sentiments que ens mostren qui som, com som, què volem i cap on hem d’anar. Quan el cor ens parla, és la profunda saviesa interna que ens insinua alguna cosa, saviesa en forma de reveladora intuïció que ens mostra, amb la seva subtilesa, importants missatges per a nosaltres i per a la nostra vida.
El cor és immutable, inflexible i insistent, la seva missió és guiar-nos, i no deixa marge per a la negociació ni per al convenciment. Quan sentim i sentim amb força, allò sentit és una gran realitat, i difícilment ho podem canviar, només ho podem escoltar. No podem entrar dins el nostre cor i demanar-li que canviï els nostres sentiments, perquè aquests sentiments són els que governen i dirigeixen la nostra vida, i hi són per ajudar-nos a prendre consciència, a créixer i a madurar. Les persones hem de descobrir l’autèntic significat d’aquests sentiments, perquè no són res més que les eines que, molt curosament dissenyades, ens empenten a caminar cap allà on hem de trobar el que en realitat busquem.
El cor és com el gran mestre sagrat que tots portem dins i que va mostrant-nos el camí cap al nostre desenvolupament personal i el descobriment de qui som en realitat.
Però, què hi resideix també en el nostre cor? La por. La por és el gran vel que no ens deixa sentir amb claredat els dictats del nostre cor, és la barrera que ens crea dubte i falta de confiança a l’hora d’actuar, de canviar, de deixar anar i d’entregar-nos. La por ens enfosqueix la visió clara i la ment serena, i ens limita profundament. La por és l’obstacle que hem de superar per aconseguir endinsar-nos plenament a les veritats que habiten en el nostre cor.
Així doncs, hem de ser molt conscients de les limitacions de la por i discernir molt be, quan prenem una decisió, si aquesta està motivada per la por o per el cor; si decidim dominats per aquest vel, mai podrem descobrir plenament quin és el nostre autèntic camí de vida. Si decidim dominats per el cor, aviat descobrirem que el cor no és res més que el majestuós centre que ens guia i ens mostra el camí, el camí de retorn cap a nosaltres mateixos.
