La vida és una seqüència d’etapes a través de les quals anem descobrint i aprenent la nostra ànima. Cada etapa ens neix del cor perquè tenim un anhel o una inquietud, i aquesta ens inclina cap a uns valors que ens transporten cap a coses que mai ens havíem fixat, no sabem perquè allò que abans ignoràvem ara ens atrau, i és precisament això que ara mirem, el que conté el nostre anhel, el nostre desig més profund.
La vida és plena de misteris, i el nostre cor els vol descobrir absolutament tots. Hi ha etapes a través de les quals aprenem unes coses i d’altres que n’aprenem de diferents, i és per això que mai hem de resistir-nos a descobrir el que ens inspira el cor, perquè aquesta resistència ens portaria a viure en un estat de caos, un estat on cap i cor viurien una distorsió i ens dictarien camins diferents.
No sabem perquè de cop notem un buit que es va manifestant dins, un buit que costa de comprendre i ens desconcerta, un buit que ens obliga a reflexionar sobre la nostra vida i el que ens falta, (tot i que de vegades ens sembla que ho tenim tot) aquest buit és el principi de la fi d’una etapa i el començament de la següent.
Notem que aquest ens incita a dirigir-nos cap a coses que ara volem i sentim que ens realitzen, això és perquè el buit te set de conèixer coses noves i sembla que ens converteix en un nen que te ganes de descobrir-ho tot.
Llavors ens sembla que aquest buit ens farà rebutjar les coses que tenim a la nostra vida i tenim por, però no, aquest buit conté una essència creativa i l’únic que vol és enriquir-nos. Conté l’íntim desig del què necessita ara el nostre jo més profund, i és precisament cap a allà on hem de dirigir la nostra vida, perquè en aquest lloc és on hi trobarem el que busquem.
Entre etapa i etapa es produeix una crisi, un moment de reflexió, dubte i por a allò que és desconegut i estrany però que sentim dins amb força.
Aquesta crisi es produeix perquè el nostre interior necessita canviar tot allò que és vell i ja no ens serveix (els valors, les estructures mentals i les seves rigideses, les formes, etc….) per agafar-nos amb força a les coses noves que van apareguent dins. Mentre es produeix aquest procés, hi ha un moment de vacil·lació, un moment que ens sembla que caiem a l’abisme, però no, aquesta sensació no és res més que la por al desconegut i la resistència al canvi.
El canvi sempre conté destrucció i creació, ja que, perquè una cosa canviï necessita que mori allò vell que ja no serveix per deixar lloc a allò nou que està creixent amb força, però quan es produeix un canvi, aquest sempre conté l’essència de l’evolució, per tant encara que de vegades ens sembla que fem un pas enrere, amb el pas del temps i vist en la distància ens adonem del pas gegantí que vam fer endavant.
El canvi és una condició de qualsevol manifestació d’aquest món, les coses estàtiques no existeixen, la magnitud del temps imposa el canvi perquè és la mateixa llei de l’evolució qui ho dicta, les coses quan s’aturen es moren.
Quan dins nostre neix el canvi, per molt que volem, no el podrem aturar, l’instint d’aturar-lo ens emmalalteix perquè provoca desequilibri intern. El canvi és poderós i sempre ens portarà cap a un estat més elevat de madurés i de saviesa. La por no és res més que un gran fre que tenim dins que impedeix l’evolució personal, per tant, tot el que neix dins nostre ho hem d’escoltar, tenir-ho en compte i interpretar-ho sense por, perquè sinó sentirem ràpidament com la nostra vida va perdent sentit.
Qualsevol decisió que prenem a la vida rebel·la la nostra ànima o afecta la nostra salut. La lleialtat cap a nosaltres mateixos és el primer esgraó cap a l’equilibri perfecte. Quan callem les nostres demandes internes, la nostra immunitat se’n ressent (la immunitat té una sensibilitat extrema cap a totes les coses que sentim dins), i aquesta és la gran regidora del nostre estat de salut o malaltia. Així doncs, intentar tancar en una caixa de pandora les coses que van apareguent dins amb força, indubtablement ens conduirà cap a la malaltia.
